TV3

Vaig néixer l'any 1983, un 12 de juny. Per tant, enguany faig els 25. La mateixa edat que té TV3. Però tot i ser de la mateixa generació, no ens hem conegut personalment fins ara, ja que ens tocarà treballar junts. Me la va presentar el mític Eduard Boet el dimecres passat, en una visita que aniré explicant a pams per evitar unitats de mesura més pedants. (I sobretot evitaré rajar, així que amb 4 ratlles ja ho tindré tot explicat)

Només arribar-hi, ja vaig veure que ella semblava molt més gran (en dimensions i en edat). En Boet ens va deixar clar que tampoc érem iguals en grau d'importància. Quan estàvem tots els futurs becaris a l'entrada, ens va deixar anar un: "Avui és el dia més important de la vostra vida". Espero que no ho fos. No pinta malament, però no crec que faci tanta feina com a BTV. Però ara hem de vendre el producte MARCOS a diferents llocs, i així maximitzarem els beneficis.

Ració doble de tele

La primera setmana de ració doble - i algun dia triple- de tele ha passat. Matí, tarda i nit gravant i editant. Jornades de 12-13 hores que poden fer pensar que estic sobreexplotat. Però de cap manera. M'ho passo pipa.

Dijous, mentre feia guàrdia a can Barça pel tema fitxatges, vaig pensar que eren els moments més avorrits de la setmana. Però si treballés en qualsevol altre lloc, posem pel cas una caixa d'estalvis, el fet d'estar-me assegut xerrant amb els companys resultaria l'estona més agraïda. I aquí va el meu corol·lari: La pitjor part de la meva tasca actual, seria la millor en qualsevol altra professió.

La propera setmana és l'última que faré matí i tarda a BTV, perquè les tardes les passaré a TV3.

I just can't wait to be king

Rodatges molt durs

Porto molts dies sense comentar res del que faig a la tele. Més del 90% dels meus rodatges són de futbol. Però ara ha acabat la temporada, i com que a l'Eurocopa no crec que m'hi enviïn pas, m'he de conformar amb altres esdeveniments esportius.

Avui ha tocat al vòlei platja femení. He anat amb en Jordi a Montjuïc, i només arribar ens hem trobat el panorama que veieu a la foto. I aquesta és només una petita mostra dels cossos esculturals que passejaven pel village del torneig i que es podien comptar per desenes. A més, el torneig masculí no comença fins demà, amb la qual cosa tots els camps estaven plens de noies amb bikinis ajustats. Ens podem considerar els becaris més afortunats del món.

Presa de decisions

Les meves neurones treuen fum. Fa unes setmanes que van començar un debat per decidir què faria durant l'estiu (O que em deixarien fer). La facció més moderada es manifestava a favor de seguir a Barcelona TV, ja que és un lloc on aprenc molt i em tracten bé. La resta de neurones, més ambicioses, van fer pintades a les carreteres del meu cervell per deixar clara la seva preferència per unes pràctiques d'estiu a TV3. El conflicte neuronal estava servit.

Per aquest motiu, divendres passat vaig visitar l'oracle a Lavínia. La resposta va ser rotunda: Havia de picar pedra. Només em calia fer-ne la interpretació correcta. Així que avui, en una reunió d'emergència, he anunciat a les dues faccions que tiraré endavant amb la proposta de BTV i la de TV3 conjuntament. Si m'hi volen. Les meves neurones, contentes com gínjols, s'han abraçat i han tornat a carburar. Sense elles no sóc ningú.

Realment immens

El Caldes ha aconseguit el títol de lliga de segona regional. Com a capità d'aquest equip, dir que és tot un orgull ser campions. Un premi per la feina feta pels 23 companys de vestidor i amics, entrenadors, directius i per la resta de gent que ha patit amb nosaltres durant aquests 10 mesos. Em quedo amb la mentalitat guanyadora de tots els integrants de la plantilla, la seva entrega i el bon ambient que hem aconseguit crear. Ara a disfrutar del triomf, rememorant la celebració amb canoa inclosa.

La tele que vol la gent

Ens agradi o no, la gent vol que per la tele surtin coses com el Chikilicuatre. Programes del cor, frikisme i morbo són els ingredients que triomfen en el panorama televisiu actual. Per què? Doncs perquè la gent ho mira. La sort és que de tant en tant, apareix alguna perla.

Parèntesi

Faig una aturada en la meva aventura televisiva per fer un incís en un altre món que m'encanta, el de la lectura. Aprofitaré per descriure en quatre línies la impresió que m'han causat alguns dels llibres que he llegit aquest any:

• La metamorfosi de Kafka: No havia llegit res d'aquest geni fins ara, i amb aquesta novel·la vaig entendre que feia tard. Senzillament brutal. El que més m'ha agradar és comentar-la després amb altra gent, i comprovar que tothom en fa una interpretació diferent. Veredicte: Ultramític

• L'estranger de Camus: Senzilla però molt ben escrita. Potser em va decebre una mica perquè m'esperava més d'una de les novel·les que molts cataloguen entre les 10 millors del segle XX. Veredicte: Mític

• La espuma de los días de Vian: Increïble. No m'esperava que m'agradés tant. Dels millors que he llegit. Veredicte: Ultramític

• Escupiré sobre vuestras tumbas de Vian: Diferent. Aclaparat per l'anterior novel·la, amb aquesta no vaig disfrutar tant. Una història "una mica" pornogràfica. Veredicte: Correcte

• Mujeres de Bukowski: La gent me'n parlava molt bé, però només hi veig una història superficial i depriment que no em va enganxar massa. Veredicte: Fluix

• Ara parlo jo de Rexach: Què hi pinta aquest llibre aquí? El vaig arreplegar de la redacció de BTV, i em va semblar lamentable. Veredicte: Dramàtic

• El asombroso viaje de Pomponio Flato de Mendoza: Un llibre original, amb tocs d'humor que a mi m'encanten. No és una obra mestra, però és entretingut. Veredicte: Mític

• El niño con el pijama de rayas de Boyne: Senzillíssim. Però en la senzillesa a vegades s'hi troba l'essència de la perfecció. Està clar que exagero, però és un llibre planer i la història és genial. La llàstima és la seva previsibilitat. Veredicte: Mític

• Platón y un ornitorrinco entran en un bar: Un pseudomanual de filosofia combinada amb acudits. Al principi sembla una gran idea, però a mesura que avances en la seva lectura, dóna la sensació de ser una excusa per fer un recull d'acudits. Veredicte: Correcte-Fluix

Cartes i cartes

Les cartes de sol·liticud són un món. Aquí tenim l'exemple de la persona que maquilla currículums:

• MODEL A - Carta de Motivació (L'interessat menteix "lleugerament"):
  

Benvolgut/Benvolguda:

M'adreço a vostè per donar-li l'alegria de fer-li saber que m'interessa la plaça que ofereixen. Abans que comencin a descorxar ampolles de cava per celebrar la meva contractació, em sento en l'obligació de fer-ne cinc cèntims sobre els meus coneixements i experiència en el sector.

Tinc la llicenciatura d'enginyeria industrial, a més d'estar diplomat en ciències empresarial. He realitzat diversos màsters de gestió i disseny de producte. Les meves qualificacions són excel·lents. En l'àmbit laboral, he format part de l'equip de Màrqueting d'El Corte Inglés. També vaig realitzar tasques tècniques a l'staff d'Anderson Consultant. He participat en diverses campanyes de mercat de Walt Disney i Frigo. Tota aquesta experiència és una petita pinzellada de la meva meteòrica trajectòria laboral.

Prego que es posin en contacte amb mi el més aviat possible, per tal de negociar les condicions i la meva retribució.

Atentament,

Casper

• MODEL B - Carta de desmotivació (La mateixa d'abans però sense "maquillar"):

Benvolgut/Benvolguda:

M'adreço a vostè per oferir la meva predisposició a treballar a la seva empresa. Sé que és complicat que m'agafin, ja que no tinc gaire experiència ni estudis adients, però estic interessat en aquesta plaça.

He cursat primer d'enginyeria tècnica, però vaig deixar la carrera per fer la diplomatura d'empresarials, que aquest any acabaré. M'he preinscrit a un màster, però no sé si fer-lo. Això sí, de la sèrie "Masters del Universo" no m'he perdut cap capítol. En l'apartat d'experiència laboral, poca cosa a dir. He fet de reponedor a l'Hipercor, he format part del personal de neteja a Consultors Andreu, i ara em dedico a fer enquestes telefòniques per a Frigo i el vídeoclub de sota casa.

Atentament,

Casper

Adéu senyor

En les darreres setmanes he pogut assistir a les rodes de premsa de l'entrenador del Barça, Frank Rijkaard. Ara, després de la seva fulminant i curiosa destitució (*) només queda acomiadar-se d'un senyor del futbol que ha aconseguit retornar la il·lusió a una afició desquiciada. Amb ell, el Barça ha guanyat dues lligues i una Champions. L'any passat, després de la marxa de Ten Cate, es va aconseguir un segon lloc empatant a punts amb el Reial Madrid (A la Premier anglesa, el Barça s'hagués emportat el títol per major diferència de gols). A partir de llavors, els resultats esportius han anat de mal en pitjor. La directiva havia de buscar un cap de turc a dues setmanes per acabar la temporada, i han decidit obrir la porta del darrere perquè l'holandès marxi i poder alleugerir el pes del globus aerostàtic blaugrana, que perd alçada a marxes forçades. Les coses no es fan així.

(*) Aquest home és tan senyor, que malgrat despedir-lo, acabarà la temporada entrenant el Barça. El 99% dels mortals haguéssim liat un pollastre monumental o almenys haguéssim fotut el camp. Però Rijkaard és Rijkaard. Un senyor.

Un cop d'ull al passat

Hi ha qui diu que qualsevol temps passat va ser millor (I ara és quan Karina s'apareix a la ment de tots amb aquella emfalagosa lletra del "baúl de los recuerdos"). No sé si tenen raó, però no hi ha dubte que el passat en va ple de bons records. Sense anar més lluny, he fet un petit vídeo per rememorar el nostre viatge a GRANada. Molt gran. Però no hi ha dubte que el millor encara està per arribar. I no em refereixo a Pep Guardiola.

Down & Up

Els dilluns sempre són durs. A més, no ha començat massa bé la setmana, ja que semblava que no hi havia cap tema per fer durant aquest matí (El Godó acapara l'atenció informativa, i jo no hi tinc acreditació). Ja em veia jo fent d'autèntic becari, rascant-me literalment els pebrots i repassant els diaris del dia. Però en aquest desert informatiu hi he acabat trobant un oasi. Les primeres hores les he dedicat a fer una petita peça de resums dels partits que han jugat aquest cap de setmana els filials de Barça i Espanyol, i he pogut posar veu a la peça. La veritat és que ja ho tenia ben rovellat això de locutar, i no n'estic 100% convençut del resultat. Després he fet de càmera per agafar unes declaracions de Pitu Abril, que avui celebra el programa número 100 de La Porteria. He tornat a l'Avid per editar-ho, i finalment he anat a l'Hotel Melià de Sarrià per assistir a una roda de premsa on Rafa Nadal ha presentat la seva nova pàgina web. Mentre tornava a la tele al volant de l'Smart, m'he sentit realitzat.

El Derbi

Era dissabte al vespre. Jo estava assegut en una cafeteria prenent un te amb llimona fred. En aquell moment els vaig veure. Eren ells. No hi havia cap mena de dubte. Estaven junts, però se'ls veia mal avinguts, com si no s'acabessin de recuperar de la crisi que patien. Se'm feia difícil de pair. Feia pocs mesos estaven als núvols. I en canvi ara semblaven ànimes en pena, incapaços de despendre alegria. Viure a la mateixa ciutat no els estava ajudant gens. Vaig demanar un llom amb formatge.

Mentre em portaven l'entrepà, intentava desviar la meva atenció cap al plat, però era impossible. Els seguia veient allà, plantats com estaquirots, sense fer res. Abans la gent que estava en els bars sempre se'ls miraven fixament, sense perdre detall de tot el que feien. Però ara ja ningú els parava atenció. Només jo, esperonat per les falses esperances d'un revifament sobtat. Van passar gairebé dues hores sense que passés res de profit.

Finalment, l'àrbitre va acabar amb el suplici. Barça i Espanyol havien empatat a zero.

D'aquells dies

Avui estava marcat al calendari. Un d'aquells dies que tot surt al revés. M'ha tocat fer l'entrenament de l'Espanyol, que era a porta tancada. Així que he fet tot el procés que ja vaig desglossar ahir. Tenia la missió de gravar els jugadors marxant amb els seus cotxes de les instal·lacions i la roda de premsa de Tamudo.

Per començar, pluja, pluja i més pluja. He hagut de portar una funda per la càmera, fet que la convertia en una màquina encara més difícil de fer servir (per no dir impossible). He esperat pacient la sortida dels jugadors. Ha sortit Moha. L'he agafat una mica d'esquenes, però m'he tranquilitzat pensant que faltaven 20 jugadors per sortir. El següent en aparèixer ha estat... Tamudo! Agh! Quasi em dóna un atac de cor. He fet els 60 metres que separen la zona mixta de la sala de premsa en 6 segons, establint un nou rècord en la modalitat de velocitat amb càmera a l'espatlla. He pogut gravar l'entrada del jugador a la sala, però m'he posat dels nervis posant la càmera al trípode amb tota aquella parafernàlia impermeable. El coi de Tamudo ha començat a parlar al cap d'uns segons, i ja m'he adonat que les passaria canutes. Connecta l'àudio, no canviis la cinta, ajusta la pantalla. El balanç de blancs me l'he passat pel forro i he posat el botó "preset", que és una mena dè balanç de blancs automàtic que mai acaba de funcionar. Em faltava fer "bola" per equilibrar la càmera. L'he provat de fer, però el trípode estava posseït i ha decidit fer vaga. Cada vegada que l'ajustava, tornava al punt d'origen. Al final he optat per gravar-ho tal com estava. Tort. He trucat a redacció i els he comentat el drama. M'han dit que no em preocupés, que miraríem d'arreglar-ho. Ha acabat la roda de premsa i he marxat pitant a gravar més sortides de jugadors. Era la una i mitja, i he hagut de tornar. Al final amb 5 minuts de rodatge, i amb una cinta amb la roda de premsa torta de Tamudo que feia pena. Al arribar a BTV la productora m'ha dit que Cuatro volia les imatges (ja és una cosa habitual), i se m'ha caigut l'ànima als peus. Finalment amb el Sant Avid hem pogut arreglar la cosa. Veurem que diu el "jefe" demà.

El contrapunt positiu: Els 5 minuts de rodatge de la sortida dels jugadors eren tan potables que he pogut fer una peça d'1 minut sense cap problema. Aquesta tarda ha sortit el sol. Demà serà un altre dia.

Relat d'un cowboi solitari

Aquesta setmana he començat a anar sol a gravar. Fins ara comptava amb la inestimable ajuda de l'altre becari de matins, en Jordi, que és tot un expert en el domini de les càmeres. Això de no tenir companyia multiplica la dosi de responsabilitat, però alhora m'agrada.

Arribo a quarts de deu a la redacció, em donen el tema (generalment Espanyol o Barça), i començo els preparatius. Agafa les cintes, rebobina-les, demana càmera, trípode, auriculars, micro de mà, cable i cinta aïllant. Demana les claus de l'Smart i el mòbil de la tele. Espero no deixar-me res. Condueix fins al lloc de torn, evitant el trànsit massiu de mig matí, i plantat per gravar. Amb la càmera sobre el trípode, "fem bola" per equilibrar-la, posem la cinta (pas obvi però que no cal oblidar), mirem que no tingui el REC inhibit i fem 30 segons de barres. Merda! ja m'he deixat alguna cosa. Primer hem de posar el Time Code o comptador de temps a zero. Fem el balanç de blancs i regulem la brillantor i el contrast del visor. Ara només cal enfocar i anar agafant els planos que ens interessaran, sense deixar de fer Iris cada vegada que variem el zoom. Alto! Sembla que hi ha merder darrere una porteria. Carrega la càmera a l'espatlla i corre per no perdre detall dels espontanis. Apunta minut a minut tot el que tens enregistrat per facilitar l'ingesta i posterior editatge. Acaba l'entreno i trasllada els estris a la roda de premsa. Repeteix l'operació de canviar la cinta, fer barres, blancs, etc. Ara és molt important comprovar el so. Que la pestanyeta de sobre el cable del so que ens entra de micròfon de sala estigui en posició Line, i ja podem gravar. Varia algun pla, i minuta les declaracions. Estrés. Acaba la roda de premsa. Recull tot l'equipament i marxa ràpid cap al cotxe. Són dos quarts de dues i l'emissió de la peça és una hora després. Condueix fins a la redacció. Torna el material i parla amb el presentador de com enfocaràs la peça i quines declas ingestarem. Dóna-li les cintes a la dona que s'encarrega d'ingestar els vídeos. Màxim 10 minuts d'ingesta de tot el que s'ha enregistrat. Ara comença la contrarrellotge. Totes les cabines d'Avid estan ocupades fins les 14:20. Perfecte. En 10 minuts s'ha de fer un P.I. d'1 minut i unes declas de 15-20 segons. Finalment, ho aconsegueixes. Tot ha sortit bé. Respir. Demà més.

Circ futbolístic

Durant els primers dies de pràctiques he tingut la sort de poder seguir l'ambient que rodeja a Barça i Espanyol. Una setmana de gravació d'entrenaments que han donat per molt. He trepitjat la gespa de l'Estadi Olímpic i la pista d'atletisme per on Linford Cristie o Fermín Cacho van aconseguir medalles d'or històriques. A la ciutat esportiva de Sant Adrià he conegut a l'agent de seguretat més peculiar de la història, i un reguitzell de personatges mítics com Tomás Guasch. També he viscut moments de tensió, quan un espontani i el cuidador de la gespa es van encarar després que el primer es despatxés a gust titllant als jugadors de l'Espanyol de ser "la vergonya d'Espanya".

El Camp Nou i la Masia són diferents. Tot molt més institucional i menys personalitzat. Pels voltants del camp d'entrenament s'apilonen desenes de seguidors i turistes que visiten el temple blaugrana. Avui hi havia una escola francesa seguint la sessió preparatòria, i a una nena se li ha acudit robar una pilota de l'entrenament del primer equip. Quan ja l'havia aconseguit amagar al seu bolso, l'han enxampat. Mala sort. També hi he trobat un altre espontani amb afany de protagonisme, que s''ha deixat les cordes vocals cridant als jugadors. "Milito te quiero", "Borja guapo (es referia a Bojan)" "Bisbal eres muy malo (El cantant no entrenava, sinó que la crítica anava dirigida a Abidal)". A Aquest personatge ningú li ha fet cas, ja que pel que es veu, va cada dia a veure l'entrenament. De personatges el món en va ple.

En blanc-i-blau

Quan vaig començar les pràctiques resava per no passar els dies en blanc, i les meves súpliques han estat escoltades. De moment, passo els matins en blanc-i-blau. En els dos primers dies he sortit a gravar amb un altre becari els entrenaments de l'Espanyol, i les posteriors rodes de premsa de torn. Ahir a Montjuïc i avui a Sant Adrià. En dos dies he après un munt sobre com fer servir la càmera. També he descobert que això de no tenir ordinadors lliures per editar vídeo no només passa a la Pompeu. La nostra secció de l'informatiu comença a les 14:30, i mai no tenim AVIDs a la nostra disposició fins deu minuts abans. L'editatge, per tant, ha de ser un vist i no vist (A un gag del magazín em remeto). És ara quan un se n'adona que no en sap res de tele. Queda un llarg camí per recórrer.

Retorn al món real

Abans de començar les pràctiques era necessari recarregar piles. El viatge a Granada ens ho ha permès. Malgrat el desgast, els tres dies de "Testimonios" i combos xistosos han ajudat per poder afrontar els propers mesos amb l'energia a tope. Hem rigut, hem tapejat, hem discutit, hem begut, i en definitiva, hem gaudit de la vida.

Avui he tornat al món real. Visita a Lavínia amb la Laia i la Sònia, on en Toni Esteve ens ha rebut en el seu imperi mediàtic digne de la Roma de Juli Cèsar. Atlas-Telecinco, Cuatro, la CNN... i la cuina de l'Isma! Després hem visitat BTV per conèixer les instal·lacions i el seu funcionament. Gent molt jove i molt maca. Això pinta bé. Després he conegut els meus companys de la secció d'esports. Petita xerrada amb en Carles Molet, que m'ha explicat quina serà la meva feina. M'agrada. No crec que em costi agafar el rodatge.

Demà comença l'aventura. Sortirem a grabar l'entrenament de l'Espanyol. Més mític no pot ser. Esto es pa' mear y no echar gota!

Resurrecció!

Com el pràcticum el faré a BTV, he optat per desenterrar el bloc i allargar-li tres mesos la vida. Serà la segona part del taller de tele, així que continua la funció. S'obre el teló.

Youtube:

C'est fini

En aquesta vida tot s'acaba, i aquest bloc no n'és l'excepció. Així que amb una imatge del cementiri de Père Lachaise de París el deixem perquè descansi en pau, al costat de Chopin i Proust. Durant els tres mesos de vida del bloc, heu pogut seguir les meves vivències en la millor assignatura de tota la carrera: el taller de televisió. En 29 posts (aquest és el que fa 30), he intentat explicar anècdotes, problemes, èxits i fracassos concentrats en una vintena de sessions que ens han permès tenir un primer contacte amb la que anomenàvem caixa tonta, i que ara ens mirem amb apreci.

És l'hora de volar sols.

Neix un gran

Qui ho havia de dir! En un món plagat de productores i grans grups mediàtics, un petit reducte empresarial s'ha fet amb un nínxol de mercat. "Mítics" s'ha convertit en l'inestimable suport que ha ajudat a que el taller de televisió arribés a bon port. Una paraula que fa anys que diem per fer conyeta és ara l'epicentre de les nostre emissions. Gran.

De moment, el primer tastet és l'especial eleccions. 1 hora i 7 minuts de seguiment de la nit electoral, on em va tocar fer de Coral, tot i que ja he vist que en alguns blocs em comparen amb en Pellicer. No m'està pas malament.

Veure Especial eleccions

El final del principi

El taller de televisió ha acabat. És la culminació del pròleg del llibre que tot just hem començat a omplir. En aquestes 10 setmanes que ha durat l'assignatura, hem començat a conèixer la maquinària televisiva en profunditat. Ara ja tenim més opcions per poder-nos llançar a la piscina del món laboral sense acabar fent un "planxasso". Està clar que encara no som capaços de fer un salt amb tres tirabuixons i dos mortals invertits abans d'entrar a l'aigua sense esquitxar ni una gota, perquè això requereix anys de pràctica. I és per això que la meva primera opció per fer les pràctiques és BTV, perquè m'ha començat a fer patxoca la tele, i perquè si m'agafen estic segur que em deixaran tirar-me sovint a la piscina. Ara només falta esperar per saber si m'adjudiquen la plaça.

Como Nicolas Cage in Livin Bernabeu

Arribant al final del viatge

Fotos: Josep Lluís Perpinyà

Ja tenim eleccions

Aquí teniu els únics resultats electorals que no hem donat a l'informatiu especial d'avui. Un ball de dades, peces i connexions interpretades per l'orquestra de classe. Em permetré no fer la meva ja habitual secció personalitzada, però és que aquesta vegada estava tan pendent de la presentació, que no he pogut analitzar en profunditat el paper de cada membre del nostre equip.

Trobaré a faltar aquest taller... (Podríem fer-lo durar un altre trimestre)

L'inici de la fi

Ja tenim la llista de mitjans que ens ofereixen poder treballar gratis durant 3 mesos. Dos folis i mig de Word amb gairebé un centenar de possibilitats per triar. Preveient la dificultat de la meva selecció, he optat per anar descartant. Gabinets de premsa, descartats. Premsa, quasi tots descartats. Noves tecnologies, la majoria descartats. Ara ja queden menys, i els aniré descartant mica en mica. Això de ser becari serà més complicat del que em pensava.

A la tarda, he fet una sessió de màrqueting amb en Toni durant la meva tutoria personalitzada. La conclusió que n'extrec és que m'he de saber vendre i que si hi poso ganes, no m'ha de faltar treball. Així que optaré per l'aplicació del "product placement", una mena d'estratègia publicitària que consisteix en exposar el producte en sèries de televisió o pel·lícules (Passejar-se per alguna televisió o productora també es pot considerar com un product placement, oi?). Suposo que d'aquesta manera podré fer-li un gol a algun mitjà perquè em contracti.

Ara ja només ens queden dos dies de classe, i la veritat és que trobaré a faltar el nostre equip de tele, les hores d'Àvid i les emprenyades conjuntes. També se'm farà difícil no sortir a grabar notícies i redactar-les, planificar els informatius i, en definitiva, ser els amos i senyors de la nostra pròpia televisió. Em queda la sensació que ens han posat un caramel a la boca i només ens l'han deixat saborejar uns segons. Però estava tan bo, que m'agradaria disfrutar-lo del tot.

Quin pollastre!

Si en Toni ens fes un test de coneixement sobre el nostre magazín, que més aviat és un megazín, treuria un 10 sense cap mena de dubte. I és que la sessió de 6 hores d'Avid que vam fer ahir amb en Raül, ens va servir per veure per enèssima vegada les diferents peces i constatar que el nostre programa no acabava mai, ja que la línia de temps de l'editor de vídeo passava de les 2 hores i 30 minuts, una barbaritat. A més, ens vam dedicar a ajustar els àudios i arreglar peces, així com posar-hi una mica de publicitat (que esperem que ens paguin a preu d'or).

Ara ja només quedar deixar-ho tot polit i bolcar el "Barra Lliure". Esperem que us agradi i que no ens munteu cap pollastre, perquè ja no tenim temps per rectificar res. Les nostres forces ara estan centrades en l'especial eleccions, que ha de suposar un salt qualitatiu per deixar el pavelló ben alt.

I per acabar el post d'avui, una mostra de recolzament a en Raül, gran amic i company de penúries, amb qui he fet tantes vagues de japonès.

Ja tenim Magazín

A la foto, el moment que estaré més aprop de guanyar un Oscar a la meva vida. La imatge és del rodatge del magazín, que a falta d'unes horetes d'Avid, ja tenim enllestit. Ara, només ens queda l'especial eleccions, i és just en aquest moment que me n'adono que això s'acaba. De fet, ahir en Toni ens va declarar aptes, o dit d'una altra manera, ja tenim un 5. És ara quan començo a valorar les hores extres del taller, i tot el que hem après. Però no cal posar-se sentimentals encara, que tenim un especial eleccions per davant, i s'ha de "clavar".

1 per 1 del magazín: (diplomàtic com sempre)

• Montse Rosell (Màgica): Estic pensant de trucar al tarot per demanar consell.
• Jordi Pueyo (Camaleònic): D'horoscopista disfressat a cambrer de bar elegant.
• Núria Vega (Ochentera): La investigadora privada havia sortit de "Noche de Fiesta".
• Núria Meléndez (Freak): És l'autora de la recopilació més freaky de la història de la música.
• Raül Calàbria (Avidtual): Es rumoreja q s'ha muntat un llit a les aules d'Avid i viu allà.
• Joan Sitges (Desconegut): Era ell? No em puc creure que pugui arribar a fer tanta por, en Joan.
• Jordi Carbonell (Actoràs): L'academia de cine de Hollywood s'està plantejant nominar-lo als Oscar 2008.
• Mar Camón (Provocativa): Sort que en Toni no ha vist la seva peça, perquè hagués posat el trianglet vermell al magazín, per avisar que no era apte per menors de 18 anys.
• Anna Rueda (Botxí): No deixa "titella amb cap" (Gran traducció).
• Laura Fraile (Recordwoman): Li van donar el cronòmetre i va batre tots els rècords.
• Núria Segura (Moderna): Al "tantu" amb las declas de la senyora "Calafat" en el seu reportatge.
• Xènia Berta (Remeiera): Entre els alls pel mal de cap, les castanyes per la ressaca i la pastanaga pel mal de peu, m'ha fet semblar una amanida.
• Margalida Bonnin (Capdal): Aquesta noia s'ha deixat anar. És l'estrella de la careta del magazín. Quiero ser cutre!!
• Julie Maronda (Arguiñano): No sé si la cuina per estudiants em fa venir molta gana...
• Sònia Oquendo (Popular): El paper de mare li va "que ni pintat" (segona gran traducció), a la nostra Sonieta, a qui cal beatificar perquè dedica moltes hores al taller malgrat estar segrestada pels Polanco Boys.
• Antoni Esteve (Precís): Va saber donar canya quan calia. Òbviament, tampoc se li va escapar un "buenu" d'en Raül.
• Josep Lluís (Omnipresent): És evident que sense aquest home no hi hauria magazín. La meva teoria és que hi ha 3 Josep Lluïsos, perquè de sobte està arreglant el so i a l'hora provant la il·luminació. I a sobre fa fotos!

I acabo fent inventari de la meva aportació al magazín. A part de realitzador, em podreu veure en l'entrevista a la dona invisible i participant en el concurs de pollastres amb una sobreactuació digna d'Anna Obregón. També vaig fer el reportatge de Los López conjuntament amb en Raül, i la careta d'inici del magazín, que vam utilitzar per fer els crèdits finals. Moltes hores de feina, però que tornaria a fer encantat de la vida. Ja friso per veure el "nostre" magazín.

Quina careta!

El món està molt mal reparit. El magazín també. Les hores de feina que hem acumulat sobre les esquenes durant aquests 10 dies ens han deixat baldats (a alguns més que altres). Però almenys podem dir: Quina careta!! I no em refereixo a la superfície facial que té certa gent, sinó al vídeo que donarà inici al magazín. Entre en Raül i jo ens hi hem posat tota la tarda, juntant idees, música i vídeos per fer que la careta del programa no desentoni amb la resta. Barra lliure!! El projecte està al 85%, i tot fa preveure que demà al migdia estarà volcat i revolcat.

En total, avui hem necessitat més de 4 hores d'Avid per fer la peça de Los López i la careta, però ha valgut la pena. Ara ja ni ens calen els tècnics. Que tremolin en Robert i la Gemma!!

Los López

Amb menys recursos dels previstos, en Raül i jo hem aconseguit fet la nostra segona peça pel magazin. No és altra que un petit reportatge del documental "Los López", en el rodatge del qual en Raül va participar aquest estiu. En poc més de 4 minuts, podreu fer un petit tastet del film, que es va estrenar la passada setmana a la nostra facultat.

Segons d'incertesa davant la càmera

Lluc Salellas és el sindicat...mmmm...és del sindicat d'estudiants dels països catalans. La meva aportació al darrer informatiu va consistir en fer de comentarista en directe, un petit detall que feia preveure una catàstrofe. Però vam salvar-nos del desastre. Mica en mica li vaig perdent la por a l'objectiu (Ja veureu el ridícul que vaig fer a les peces del magazín).

Eleccions - Campanya a Youtube

Els dos partits més poderosos de l'estat ja han començat la seva campanya electoral televisiva. Ahir començava la batalla entre populars i socialistes a Antena 3, amb un debat entre Solbes i Pizarro, en el qual el ministre del PSOE sembla que va sortir intacte, tot i que mai queda clar qui és el guanyador d'aquests enfrontaments.

Al taller de televisió estem immersos en la producció del magazín, però no hem d'oblidar que tenim un informatiu especial eleccions per davant, i que cal tenir presents tots els esdeveniments que succeeixin aquests dies. De moment, hem pogut veure a Youtube els "spots" de PP i PSOE. Els "pupulars" aposten pel seu humor cítric i crític amb Zapatero. Els socialistes, en canvi, han fet un anunci més sentimentalista. Així que de moment, Zapatero apareix als dos vídeos, mentre de Rajoy, ni rastre.

PSOE:



PP:

Sota pressió

Els rodatges del magazine més estrambòtic de la història ja han començat. Avui hem tingut al plató un concurs amb pollastres, una entrevista a una dona invisible, l'horòscop i una pitonissa afrancesada. Mentrestant, hi havia dos equips rodant a l'exterior. Per una banda, en Raül i en Joan, de director de "la Caixa" pidolant i d'enterramorts respectivament. D'altra banda, la Julie fent d'Arguiñano i la Núria Segura fent un recorregut modernista per Barcelona.

Mica en mica anem omplint la graella de peces, tot i que el ritme que portem és lent, i ens hauríem d'espavilar més. Dilluns em fa certa por, perquè molta gent està confiada de poder gravar i no ho tinc tan clar. Perquè a part de les peces pendents, hi haurà la música i el debat.

Pronòstic pel proper dia: Gent que arriba tard, muntatge de decorats caòtic, problemes de so amb la banda, queixes per l'ordre del rodatge, gent que no arriba, imprevistos amb el debat, hora de plegar i feina per fer, caos. Tant de bo m'equivoqui.

S'ha escrit un magazine

El magazine serà de suspens. No perquè hagi de ser nefast, sinó perquè serà una mena de thriller (Au, ja ho he dit). La intriga marcarà el fil argumental del macroprograma que conduiran en Jordi Pueyo interpretant un cambrer de bar, i la Núria Vega en el paper d'una investigadora que haurà de resoldre un cas de defunció. Entremig podrem veure diferents peces que barrejaran intents de fer humor amb treballs més seriosos, que ens aniran aclarint l'entramat i desvetllant les causes de la mort de la víctima. Si les voleu saber, haureu de veure el nostre esperat programa de barra lliure.

Ahir, nit de premis a la sala Bikini. Molt de desgast per part d'un fluix, i cansament acumulat de tot el dia. L'infermeria de la sala de festes patia una saturació de gent que esperava ser atesa. Es queixaven de tenir els omòplats fora de lloc per haver rebut una salutació efusiva de Màrius Serra (Quines òsties fotia per saludar!). I per si no n'hi hagués prou, no ens van donar cap guardó.

Els informatius

Ja podem veure algunes de les nostres obres mestres:

• Primer informatiu


• Segon informatiu


• Tercer informatiu
  

Dosi d'egocentrisme:

Parem bé l'orella

La classe de dijous va ser molt interessant des d'un punt de vista auditiu. Vam poder veure televisions que emeten per internet, i vam poder constatar que el nostre camí professional, o el d'alguns de nosaltres, haurà d'agafar aquest trencant tan prometedor. De fet, és molt fàcil crear la teva pròpia televisió, i malgrat la reticència d'algun company de classe, pot arribar a ser una opció professional. Ara mateix la cassola dels videoblogs està a foc lent i encara no bull, però ho pot fer en qualsevol moment, i només els que s'hi llencin amb temps partiran amb avantatge.

La segona part de la sessió la vam dedicar a treballar la nostra veu amb una magnífica professional, l'Emma Rodero. Entre els (in)voluntaris que van haver de sortir a llegir, em va tocar a mi:

• Primera constatació (que ja em temia): Tinc problemes de dicció amb el castellà. És curiós, ja que és la meva llengua materna. A partir d'ara, quan parli amb el mirall, ho faré en català i castellà.
• Segona constatació: Em va faltar ritme i entonació. No és cap novetat. Davant de la càmera costa hores de pràctica agafar la soltura que tenim habitualment.
• Contrapunt positiu: Tinc bona veu! (Exclamació dedicada a la Laura) És una virtud que desconeixia en mi, més aviat creia que era al contrari.

Entre els meus propòsits per les properes setmanes hi incloc aconseguir posar-me quatre dits. A la boca, mal pensats. Practicar molt i molt la lectura en veu alta. Leer más en castellano cuando lo haga en voz alta, y hablar más con mis padres (Que són amb les úniques persones amb qui parlo castellà, a banda de la Nuria Vega i en Jacinto). Ah! I no descarto enviar-li un mail a l'Emma perquè em recomani exercicis per millorar la locució. Estic plagat de bones intencions.

Ja en van tres!

Ni tostón, ni amb mala llet. El tercer informatiu ja està fet, amb peces molt millorades. L'únic problema és que m'he quedat mig sord de l'orella dreta després d'estar escoltant l'olla de grills que hi havia a l'aula de (des)control. Però no us preocupeu per mi, que de mica en mica aniré recuperant l'audició.

Però parlem de la meva participació en l'informatiu. Primer error: Pensava que fer l'apunt era una peça d'opinió, i això he fet, opinar. El problema és que resultava que havia d'interpretar una notícia, però com a tots als qui vaig preguntar em van dir que donés el meu punt de vista, jo els vaig creure. Segon error: He fet una improvisació barroera, i m'ha costat reaccionar quan no ha entrat el vídeo, tot i que els companys, molt pilotes ells, m'han jurat i perjurat que ho he fet molt bé. Gràcies macus. Tercer error: No era ni marroquí, ni cubà, encara que ho aparentés, però això ja és una altra història.

I de la resta de classe farem un recull dels comentaris de la premsa de demà sobre tots, així per riure:

• Raül Calabria (Perdut): No jugava a la seva posició habitual.
• Laura Fraile (Mudada): Quins barrets que ha fet a la connexió!
• Jordi Carbonell (Pixaner): Primer home del temps que parla de fenòmens orinaris.
• Núria Segura (Insegura): Insegura durant l'emissió, solvent prèviament.
• Núria Vega (Atrevida): Standup novedós, i bona locució.
• Núria Meléndez (Autoinfravalorada): Sense atrafegar-se amb el trànsit.
• Julie Maronda (Desasistida): No va tenir prou suport.
• Xènia Berta (Espontània): Va voler aparèixer a l'informatiu com fós.
• Margalida Bonnín (Investigadora): Sherlop Holmes es va reencarnar en ella.
• Joan Sitges (Torero): Coincideixo amb el professor. Rígid però torero.
• Mar Camón (Seriosa): Va controlar la situació amb molta seriositat.
• Jordi Pueyo (Abrigat): Amb els seus gestos no va aconseguir entrar en calor.
• Montserrat Rosell (Entrenada): No va esperar a l'últim tren per fer una bona peça.
• Sònia Oquendo (Relativitzadora): Va començar badallant i va desacreditar als estudiants. Entremig molt bé.
• Anna Rueda (Aparcada): La zona blava no va ser obstacle per ella.
• Antoni Esteve (Comptable): Quina manera de comptar "buenus" i "no sés"!!
• Josep Lluís (Recuperat): Va tenir una presència testimonial. Aviat farà més fotos.

La troballa

He decidit fer quelcom de profit mentre esperava a que desallotgessin les cabines d'edició de vídeo. Buscar a Bin Laden. Amb tantes hores per davant, no ha estat gaire complicat trobar-lo. Només m'ha calgut recórrer a l'arxiu fotogràfic del meu ordinador i repassar una mica les imatges. La foto que veieu aquí, és d'una zona rural perduda en la zona fronterera de República Dominicana i Haití, on juntament amb en Narcís (Corresponsal a Mèxic de l'agència EFE) vaig descobrir les terres on l'Osama es dedica a conrear armes biològiques. Però el més increïble encara estava per arribar.


Al cap d'una estoneta de fer el paperet per les seves propietats, el mateix Bin Laden en persona va venir a rebre'ns i ens va convidar a prendre un cafetó. Vam parlar de l'11-S, de Bush, del Barça i de la Pompeu, perquè corria l'any 2004 i en Narcís ja tenia al cap fer el segon cicle de periodisme. Després d'unes hores de xarrera, ens vam acomiadar. L'Osama ens va donar el seu número de mòbil per si algun dia el necessitàvem. Fins ara, mai l'he fet servir, però no descarto que ens enviï un avió a les cabines d'edició els dijous de 3 a 6. De moment m'hauré de conformar amb editar la nostra peça el proper dilluns al migdia. Quin remei.

"I Have a Fish!!!"

"I have a Fish!!!" va ser el crit de guerra d'un mític al Fischmarkt d'Hamburg. Nosaltres haurem d'absorvir l'esperit guerrer i encomanar-nos a l'himne de Portugal per lluitar contra els elements. "As armas" serà la consigna per barallar-nos amb l'AVID i amb els malèvols ocupants de cabines d'edició de vídeo. Estem peixos però ens en sortirem de nou.

Tragaperres barcelonines

Clink, clink! Cada segon s'escolta l'aberrant soroll de les monedes caient dins els parquímetres de la zona blava a Barcelona. Segons un estudi de Consumer Eroski, a la ciutat comtal és on més vegades podem sentir aquest soroll, o almenys on més fort se sent, perquè és la ciutat de l'estat on la zona blava és més cara. (Faig una petita aclaració: el soroll de les monedes al caure dins els parquímetres barcelonins se sent més fort perquè la zona blava és més cara, i per tant les monedes que hem de posar tenen més valor i pesen més. Excepte la de 50 cèntims d'euro que no sé per quin recoi de motiu pesa més que la d'1 euro).

Per fer-nos una idea, paguem el doble que a Madriz. Responen aquests preus a la llei de l'oferta i la demanda? O és una mesura intervencionista de l'ajuntament? Què en pensen els ciutadans barcelonins? Tot això i més ho podreu veure en la notícia que vam enregistrar l'Anna i jo.

Pel que fa a la nostra tasca de rodatge, tot va anar rodat. El tema donava de si, i ens vam dedicar a gravar senyals, plans oberts, gent comprant tíquet, cotxes aparcant, etc. També vam parlar amb diverses persones, usuaris i vianants perquè ens donessin el seu punt de vista. Quan ja vam tenir tot això, vam decidir parlar amb algun economista, ja que créiem que ens donaria una opinió més enriquidora que el típic polític de torn. Així que ens vam presentar als despatxos de la facultat d'econòmiques de la Pompeu. A secretaria ens van dir que seria difícil aconseguir parlar amb algun professor, ja que eren les sis de la tarda passades, i a aquella hora era complicat que algú encara estigués al despatx. Vam trucar a l'única porta on hi havia llum i bingo! Hi vam trobar a l'economista Teresa Garcia-Mila, una experta en tot això de la macroeconomia i despesa pública, i molt coneguda per la publicació de "Tax Incentives and the City", que no hem de confondre amb la mítica sèrie "Sex and the city" o altrament anomenada "Sexo en Nueva York". El cas és que ens va rebre molt amablement, i vam poder extreure una valuosa opinió sobre els preus que han d'abonar els conductors a les tragaperres barcelonines que imprimeixen els tíquets de la Zona Blava.

Amb la feina feta vam tornar al nostre refugi subterrani. Òbviament hi vam anar en autobús.

Tocats del bolet

El futur de la televisió està lligat a l'emissió per Internet, segons ens va explicar en Jaume Masdeu en la seva visita al nostre reducte platonià. El meu dubte és si aquesta nova manera d'emetre serà viable econòmicament per als canals tradicionals, ja que la competència els creixerà com bolets, i els ingressos publicitaris podrien reduir-se dràsticament. La resposta de l'excorresponsal va ser micològica. Segons Masdeu, si es fa un programa de bolets, les empreses relacionades amb el sector, estaran disposades a pagar molt més per anunciar-s'hi, i per tant els ingressos publicitaris no disminuiran. Però hi ha una cosa que no em va quedar clara del tot. Si apareixen molts canals semblants al 3/24, dedicats exclusivament a donar notícies, quins seran els anunciants específics? La pròpia competència?

De moment, però, la televisió tradicional encara té molts anys de vida, perquè continua essent molt més fàcil estarrufar-se al sofà i canviar de canal amb el comandament a distància que haver de teclejar una adreça electrònica i navegar fins trobar la informació que volem. Estem tocats del bolet.

No som perfectes.

Que nos quiten lo bailao

La història del dilluns va acabar amb Peter Sarsterdt. Abans, vam passar per una tarda sense descans i per un informatiu emès molt dignament. Així que ens mereixíem el premi de submergir-nos entre les crispetes del cinema i disfrutar de The Darjeeling Limited amb uns quants mítics.

Però comencem pel començament. La meva jornada va iniciar-se a les 10 del matí amb un reportatge digital de La Rambla a taller de fotografia, i va continuar a les aules d'edició d'AVID, on vam acabar la nostra peça. Sense temps per dinar vam anar al taller de televisió per emetre el segon informatiu, en el qual vaig fer de regidor, encara que algú em fes boicot als crèdits. Una feina automatitzada que no permetia marge de lluïment ni tampoc de deslluïment. Així vam arribar al final del primer acte de dilluns, un acte que va durar 10 hores però que he resumit en 6 ratlles. En canvi, em quedo amb el segon acte, que es mereix més de 6 línies però que no apareixerà en aquest bloc per la seva nul·la relació amb el taller de televisió. Oh! Champs-Élysées.

Valoració informatiu 2 (Qui m'entengui que em compri): Seguim aprenent. Ja parlem de full d'script, cremats, desenfocs, declas, peces, VTR's, ENG's com si fóssim el fruiter del súper venent figues, alvocats o aranges grogues. Els presentadors ho van fer de cine (o d'informatiu). En Jordi amb el seu moreno paleta cubano i la Laura amb el maquillatge de 18 euros han estat molt ferms durant tota la transmissió. De cara al tercer informatiu hem de ser optimistes, que tot i que ahir alguns veien molts "negres" i d'altres pocs "blancs", seguim millorant. Ja en van 2, i com diu algun mític, "Que nos quiten lo bailao".

A la guerra!

S'ha declarat la guerra a la Pompeu. El motiu, com sempre, són les ànsies d'aglutinar territoris, i aquesta vegada l'excusa han estat les terres de les aules d'edició d'AVID. Per una banda, els estudiants de primer comandats per l'emperadriu Alba Soler, extreballadora a Antena 3, i actualment a les files de Tele Hospitalé. A l'altre bàndol, les tropes de segon, amb Antoni Esteve de Lavinia TV.

El conflicte ha començat a les 15:30 del dijous 24 de gener, quan hem arribat a les catacumbes d'edició per muntar les peces de l'informatiu de dilluns i ens hem trobat les aules ocupades per les tropes de l'Alba. Resulta que el general Esteve ja era coneixedor dels fets, però no ha volgut fer una intervenció diplomàtica. De manera que ha enviat a les seves tropes, nosaltres, a alliberar els territoris ocupats. Un parell dels nostres grups han aconseguit fer-se amb dues cabines d'edició, però la resta no hem pogut avançar en aquesta batalla de trinxeres. I això que hem fet servir armes de destrucció massiva, com la música de Chimo Bayo que ha posat la Núria Meléndez a tot drap, o l'intent de seducció d'en Raül a l'emperadriu rival.

Cap a les 18:00 hores, els de primer han tancat files i han fet un petit retrocés instat per l'Alba. La Julie i jo hem aprofitat aquest moviment per infiltrar-nos en una cabina d'edició i començar a preparar la notícia. Però teníem poc temps, ja que no podíem romandre molta estona en terreny hostil, així que no hem acabat d'editar la nostra peça. Dilluns tenim prevista una segona infiltració a les catacumbes, fora d'horari lectiu per poder enllestir la feina, però amb el risc de ser capturats i afusellats pels alumnes de primer de llenguatges audiovisuals.

A les 19.45 ens hem dirigit a la base aliada de Barcelona Televisió (BTV), on ens han acollit com a refugiats de guerra. Us mantindrem informats.

Intent d'homicidi involuntari

El dilluns es presentava complicat. Havíem de fer una notícia de política, i el panora agendal(?) no es presentava massa propici. Però la Sònia va proposar fer una peça sobre Bucarest, un documental sobre l'exministre de Cultura Jordi Solé Tura (rodolí!!!). La Julie i jo ens vam mirar, i no ens ho vam pensar dues vegades a l'hora d'acceptar. Amb la càmera i el trípode a l'esquena, ens vam dirigir als cinemes Alexandra per fer les primeres gravacions mentre intentàvem localitzar al director del film, l'Albert Solé, fill de Solé Tura. Vaig trucar a la productora, i una noia em va dir que precisament l'Albert corria per allà, així que es va posar al telèfon i jo li vaig demanar 5 minutets de la seva apretada agenda per fer una entrevista. I Bingo! Va accedir a fer l'entrevista, de manera que vam agafar els ferrocarrils per arribar a Bausan Films, la productora del documental. Segurament si ell no hagués estat a la productora, encara estaríem esperant d'entrevistar-lo, però la sort del principiant ens acompanyava.

Vam arribar allà i l'Albert ens va rebre molt amablement. En aquell moment jo no era conscient que estava a punt d'assistir a un intent d'homicidi involuntari. Ens van fer passar a una sala de reunions per fer l'entrevista, i quan ja estava tot a punt, l'Albert va proposar-nos de posar un pòster de la pel·lícula a la paret del seu darrere. Òbviament hi vam accedir, així que el bo de l'Albert va agafar el pòster i el va intentar posar amb tan mala sort que va tocar uns premis de cinema, entre els quals hi havia el Goya de Balseros, amb tan mala fortuna que van trontollar i algun va caure sobre el peu del director. Per sort ni el Goya va caure, ni l'Albert va prendre mal.

Debut agredolç

Avui el nostre mític equip de tele feia el seu debut. Hem saltat al camp sense complexes, hem intentat fer-ho tan bé com hem sabut. Molta lluita i molt córrer per atrapar no res. Com era d'esperar, la manca de rodatge i de compenetració ens han passat una factura molt cara. L'informatiu tenia llacunes. Errors garrafals que haurien sortit a tots els zàppings televisius de l'any. Però era el nostre primer partit i tampoc podíem esperar oferir un espectacle televisiu. Ara per ara haurem de limitar-nos a tirar endavant els resultats sense parar molta atenció a l'estil de joc. Però malgrat això, l'avaluació global no és pessimista.

Personalment no estic descontent de la feina feta. Sé que he comès moltes errades en l'enregistrament de la peça, però ha estat menys dramàtica del que em pensava. Pel que fa a l'entrevista, cal destacar que ha sortit tot a la primera, i que tot i no despedir-la de la manera que m'hagués agradat, tampoc em desmoralitza. A més he hagut de substituïr a Raulinho, convocat per jugar la Copa d'Àfrica, en la tasca de realitzador. Pim, pam, donant joc. He estat una mena de director d'orquestra que no tenia ni idea de música, però al final hem pogut cobrir l'expedient dignament.

Estem verds

Segona sessió preparatòria pel partit (o l'informatiu, com vulgueu dir-li) de dijous. De moment l'equip està verd, verdíssim. No rasquem bola en aquests primers entrenaments. Però ara ja no hi ha marxa enrera. El primer informatiu ens espera.

Dilluns 14:

Quin desastre. Avui hem vist les imatges enregistrades el passat dijous i ens ha caigut l'ànima als peus. Poques escenes, talls desenfocats, enfosquits o mal enquadrats. Puf. Em quedo amb allò que solem dir els optimistes de: "Almenys tenim un gran marge de millora". En canvi, l'edició a les catacumbes en Avid ha anat lleugerament millor. Hem enllestit la peça puntualment, cosa molt important perquè resulta que hauré de ser el realitzador suplent el dia de l'informatiu (I com en Raulinho és el titular, hauré de saltar a la gespa al minut 1). Així que ara només ens queda creuar els dits i fer un bon debut.

Pronòstic pel primer informatiu:

0-3 derrota a casa i xiulets a la graderia. La part positiva és que el públic sap que som un equip jove i que necessita temps. Ja arribaran les victòries.

RENFEinats

La paraula que millor defineix el dijous del taller és renfeinats, una original barreja digna de Màrius Serra, entre Renfe (la nostra notícia va de l'estimada xarxa ferroviària), i enfeinats, perquè no vam parar en tota la tarda. Però també Renfeinats els responsables de les obres de l'AVE, que no van atendre a la nostra petició d'entrevistar-nos amb algun d'ells. I és que pobrets ara no tenen temps a perdre ja que, segons el responsable de comunicació d'Adif, treballen sense descans. Pobrets.

Reprenent el fil de la nostra primera aventura, la Xènia i jo ens vam dirigir a l'estació de Barcelona-Sants a grabar imatges de recurs. El balanç va ser fluix: Un stand-up (correcte), poquíssimes imatges i una segurata de l'estació enemistada amb nosaltres (No volia que gravéssim, i em vaig haver de plantar dient que estàvem a la via pública. Li vam colar la trola). Després d'aquest primer intent, vam colar-nos en un regional que anava a Cerbère i que tenia aturada a Sant Andreu Comtal, on vam poder grabar més trens i alguns testimonis. El principal problema va ser la manca de llum i la meva inexperiència amb la càmera en termes de canvis d'il·luminació. Un altre hàndicap afegit era que ens havien donat un trípode mutilat que a la primera de canvi ja va perdre una pota, convertint-se en un bípode inservible.

La nit ens queia a sobre, així que ens vam dirigir a l'Ajuntament de Barcelona a entrevistar-nos amb el regidor d'Unió, Raimond Blasi, que ens va explicar durant una bona estona el seu punt de vista sobre tot allò relacionat amb les obres de l'AVE. Després de fer 'tropecientos' quilòmetres amb la càmera i el nostre bípode a l'esquena, vam arribar fets caldo a l'estudi, on altres companys feien proves de càmera. No em va donar temps a fer-ne, però diu l'Antoni que no ens en salvarem...

Arribada al plató

Déu n'hi dó quin primer dia més dens. D'entrada ja sabem que tindrem mitja horeta més de classe cada dia, i és que segons el professor, no hi ha temps per perdre. En 4 hores hem fet de tot! Una mica de presentació, unes breus explicacions del funcionament de l'edició de vídeo i de les càmeres, un test d'actualitat, la redacció d'un currículum...i un minut de glòria. Aquesta darrera activitat ha consistit en explicar durant un minut quasevol cosa que se'ns passés pel cap. 60 segons molt llargs per uns i molts curts per d'altres. En el meu cas, el minut ha passat volant. La meva intenció era explicar una petita anècdota, que no he pogut acabar d'explicar. M'he notat una mica incòmode per la falta de pràctica, però ja veurem com evolucionen les meves "dots" televisives. Dijous hauré de fer de càmera en el tema del dia, i també hauré de lligar una entrevista. D'això se'n diu arribar i acabar mòlt.