Era dissabte al vespre. Jo estava assegut en una cafeteria prenent un te amb llimona fred. En aquell moment els vaig veure. Eren ells. No hi havia cap mena de dubte. Estaven junts, però se'ls veia mal avinguts, com si no s'acabessin de recuperar de la crisi que patien. Se'm feia difícil de pair. Feia pocs mesos estaven als núvols. I en canvi ara semblaven ànimes en pena, incapaços de despendre alegria. Viure a la mateixa ciutat no els estava ajudant gens. Vaig demanar un llom amb formatge.
Mentre em portaven l'entrepà, intentava desviar la meva atenció cap al plat, però era impossible. Els seguia veient allà, plantats com estaquirots, sense fer res. Abans la gent que estava en els bars sempre se'ls miraven fixament, sense perdre detall de tot el que feien. Però ara ja ningú els parava atenció. Només jo, esperonat per les falses esperances d'un revifament sobtat. Van passar gairebé dues hores sense que passés res de profit.
Finalment, l'àrbitre va acabar amb el suplici. Barça i Espanyol havien empatat a zero.
1 comentario:
un te amb llimona fred?? com te les marques jajaja no et referiràs al nestea?? o com sescrigui.
Podries haver tingut distracció però com no tinteressen els temes de lleis d'educació jajaja realment crec q eres l'únic al bar ultraconcentrat.
ànsiies T+
Publicar un comentario