TV3

Vaig néixer l'any 1983, un 12 de juny. Per tant, enguany faig els 25. La mateixa edat que té TV3. Però tot i ser de la mateixa generació, no ens hem conegut personalment fins ara, ja que ens tocarà treballar junts. Me la va presentar el mític Eduard Boet el dimecres passat, en una visita que aniré explicant a pams per evitar unitats de mesura més pedants. (I sobretot evitaré rajar, així que amb 4 ratlles ja ho tindré tot explicat)

Només arribar-hi, ja vaig veure que ella semblava molt més gran (en dimensions i en edat). En Boet ens va deixar clar que tampoc érem iguals en grau d'importància. Quan estàvem tots els futurs becaris a l'entrada, ens va deixar anar un: "Avui és el dia més important de la vostra vida". Espero que no ho fos. No pinta malament, però no crec que faci tanta feina com a BTV. Però ara hem de vendre el producte MARCOS a diferents llocs, i així maximitzarem els beneficis.

Ració doble de tele

La primera setmana de ració doble - i algun dia triple- de tele ha passat. Matí, tarda i nit gravant i editant. Jornades de 12-13 hores que poden fer pensar que estic sobreexplotat. Però de cap manera. M'ho passo pipa.

Dijous, mentre feia guàrdia a can Barça pel tema fitxatges, vaig pensar que eren els moments més avorrits de la setmana. Però si treballés en qualsevol altre lloc, posem pel cas una caixa d'estalvis, el fet d'estar-me assegut xerrant amb els companys resultaria l'estona més agraïda. I aquí va el meu corol·lari: La pitjor part de la meva tasca actual, seria la millor en qualsevol altra professió.

La propera setmana és l'última que faré matí i tarda a BTV, perquè les tardes les passaré a TV3.

I just can't wait to be king

Rodatges molt durs

Porto molts dies sense comentar res del que faig a la tele. Més del 90% dels meus rodatges són de futbol. Però ara ha acabat la temporada, i com que a l'Eurocopa no crec que m'hi enviïn pas, m'he de conformar amb altres esdeveniments esportius.

Avui ha tocat al vòlei platja femení. He anat amb en Jordi a Montjuïc, i només arribar ens hem trobat el panorama que veieu a la foto. I aquesta és només una petita mostra dels cossos esculturals que passejaven pel village del torneig i que es podien comptar per desenes. A més, el torneig masculí no comença fins demà, amb la qual cosa tots els camps estaven plens de noies amb bikinis ajustats. Ens podem considerar els becaris més afortunats del món.

Presa de decisions

Les meves neurones treuen fum. Fa unes setmanes que van començar un debat per decidir què faria durant l'estiu (O que em deixarien fer). La facció més moderada es manifestava a favor de seguir a Barcelona TV, ja que és un lloc on aprenc molt i em tracten bé. La resta de neurones, més ambicioses, van fer pintades a les carreteres del meu cervell per deixar clara la seva preferència per unes pràctiques d'estiu a TV3. El conflicte neuronal estava servit.

Per aquest motiu, divendres passat vaig visitar l'oracle a Lavínia. La resposta va ser rotunda: Havia de picar pedra. Només em calia fer-ne la interpretació correcta. Així que avui, en una reunió d'emergència, he anunciat a les dues faccions que tiraré endavant amb la proposta de BTV i la de TV3 conjuntament. Si m'hi volen. Les meves neurones, contentes com gínjols, s'han abraçat i han tornat a carburar. Sense elles no sóc ningú.

Realment immens

El Caldes ha aconseguit el títol de lliga de segona regional. Com a capità d'aquest equip, dir que és tot un orgull ser campions. Un premi per la feina feta pels 23 companys de vestidor i amics, entrenadors, directius i per la resta de gent que ha patit amb nosaltres durant aquests 10 mesos. Em quedo amb la mentalitat guanyadora de tots els integrants de la plantilla, la seva entrega i el bon ambient que hem aconseguit crear. Ara a disfrutar del triomf, rememorant la celebració amb canoa inclosa.

La tele que vol la gent

Ens agradi o no, la gent vol que per la tele surtin coses com el Chikilicuatre. Programes del cor, frikisme i morbo són els ingredients que triomfen en el panorama televisiu actual. Per què? Doncs perquè la gent ho mira. La sort és que de tant en tant, apareix alguna perla.

Parèntesi

Faig una aturada en la meva aventura televisiva per fer un incís en un altre món que m'encanta, el de la lectura. Aprofitaré per descriure en quatre línies la impresió que m'han causat alguns dels llibres que he llegit aquest any:

• La metamorfosi de Kafka: No havia llegit res d'aquest geni fins ara, i amb aquesta novel·la vaig entendre que feia tard. Senzillament brutal. El que més m'ha agradar és comentar-la després amb altra gent, i comprovar que tothom en fa una interpretació diferent. Veredicte: Ultramític

• L'estranger de Camus: Senzilla però molt ben escrita. Potser em va decebre una mica perquè m'esperava més d'una de les novel·les que molts cataloguen entre les 10 millors del segle XX. Veredicte: Mític

• La espuma de los días de Vian: Increïble. No m'esperava que m'agradés tant. Dels millors que he llegit. Veredicte: Ultramític

• Escupiré sobre vuestras tumbas de Vian: Diferent. Aclaparat per l'anterior novel·la, amb aquesta no vaig disfrutar tant. Una història "una mica" pornogràfica. Veredicte: Correcte

• Mujeres de Bukowski: La gent me'n parlava molt bé, però només hi veig una història superficial i depriment que no em va enganxar massa. Veredicte: Fluix

• Ara parlo jo de Rexach: Què hi pinta aquest llibre aquí? El vaig arreplegar de la redacció de BTV, i em va semblar lamentable. Veredicte: Dramàtic

• El asombroso viaje de Pomponio Flato de Mendoza: Un llibre original, amb tocs d'humor que a mi m'encanten. No és una obra mestra, però és entretingut. Veredicte: Mític

• El niño con el pijama de rayas de Boyne: Senzillíssim. Però en la senzillesa a vegades s'hi troba l'essència de la perfecció. Està clar que exagero, però és un llibre planer i la història és genial. La llàstima és la seva previsibilitat. Veredicte: Mític

• Platón y un ornitorrinco entran en un bar: Un pseudomanual de filosofia combinada amb acudits. Al principi sembla una gran idea, però a mesura que avances en la seva lectura, dóna la sensació de ser una excusa per fer un recull d'acudits. Veredicte: Correcte-Fluix

Cartes i cartes

Les cartes de sol·liticud són un món. Aquí tenim l'exemple de la persona que maquilla currículums:

• MODEL A - Carta de Motivació (L'interessat menteix "lleugerament"):
  

Benvolgut/Benvolguda:

M'adreço a vostè per donar-li l'alegria de fer-li saber que m'interessa la plaça que ofereixen. Abans que comencin a descorxar ampolles de cava per celebrar la meva contractació, em sento en l'obligació de fer-ne cinc cèntims sobre els meus coneixements i experiència en el sector.

Tinc la llicenciatura d'enginyeria industrial, a més d'estar diplomat en ciències empresarial. He realitzat diversos màsters de gestió i disseny de producte. Les meves qualificacions són excel·lents. En l'àmbit laboral, he format part de l'equip de Màrqueting d'El Corte Inglés. També vaig realitzar tasques tècniques a l'staff d'Anderson Consultant. He participat en diverses campanyes de mercat de Walt Disney i Frigo. Tota aquesta experiència és una petita pinzellada de la meva meteòrica trajectòria laboral.

Prego que es posin en contacte amb mi el més aviat possible, per tal de negociar les condicions i la meva retribució.

Atentament,

Casper

• MODEL B - Carta de desmotivació (La mateixa d'abans però sense "maquillar"):

Benvolgut/Benvolguda:

M'adreço a vostè per oferir la meva predisposició a treballar a la seva empresa. Sé que és complicat que m'agafin, ja que no tinc gaire experiència ni estudis adients, però estic interessat en aquesta plaça.

He cursat primer d'enginyeria tècnica, però vaig deixar la carrera per fer la diplomatura d'empresarials, que aquest any acabaré. M'he preinscrit a un màster, però no sé si fer-lo. Això sí, de la sèrie "Masters del Universo" no m'he perdut cap capítol. En l'apartat d'experiència laboral, poca cosa a dir. He fet de reponedor a l'Hipercor, he format part del personal de neteja a Consultors Andreu, i ara em dedico a fer enquestes telefòniques per a Frigo i el vídeoclub de sota casa.

Atentament,

Casper

Adéu senyor

En les darreres setmanes he pogut assistir a les rodes de premsa de l'entrenador del Barça, Frank Rijkaard. Ara, després de la seva fulminant i curiosa destitució (*) només queda acomiadar-se d'un senyor del futbol que ha aconseguit retornar la il·lusió a una afició desquiciada. Amb ell, el Barça ha guanyat dues lligues i una Champions. L'any passat, després de la marxa de Ten Cate, es va aconseguir un segon lloc empatant a punts amb el Reial Madrid (A la Premier anglesa, el Barça s'hagués emportat el títol per major diferència de gols). A partir de llavors, els resultats esportius han anat de mal en pitjor. La directiva havia de buscar un cap de turc a dues setmanes per acabar la temporada, i han decidit obrir la porta del darrere perquè l'holandès marxi i poder alleugerir el pes del globus aerostàtic blaugrana, que perd alçada a marxes forçades. Les coses no es fan així.

(*) Aquest home és tan senyor, que malgrat despedir-lo, acabarà la temporada entrenant el Barça. El 99% dels mortals haguéssim liat un pollastre monumental o almenys haguéssim fotut el camp. Però Rijkaard és Rijkaard. Un senyor.

Un cop d'ull al passat

Hi ha qui diu que qualsevol temps passat va ser millor (I ara és quan Karina s'apareix a la ment de tots amb aquella emfalagosa lletra del "baúl de los recuerdos"). No sé si tenen raó, però no hi ha dubte que el passat en va ple de bons records. Sense anar més lluny, he fet un petit vídeo per rememorar el nostre viatge a GRANada. Molt gran. Però no hi ha dubte que el millor encara està per arribar. I no em refereixo a Pep Guardiola.

Down & Up

Els dilluns sempre són durs. A més, no ha començat massa bé la setmana, ja que semblava que no hi havia cap tema per fer durant aquest matí (El Godó acapara l'atenció informativa, i jo no hi tinc acreditació). Ja em veia jo fent d'autèntic becari, rascant-me literalment els pebrots i repassant els diaris del dia. Però en aquest desert informatiu hi he acabat trobant un oasi. Les primeres hores les he dedicat a fer una petita peça de resums dels partits que han jugat aquest cap de setmana els filials de Barça i Espanyol, i he pogut posar veu a la peça. La veritat és que ja ho tenia ben rovellat això de locutar, i no n'estic 100% convençut del resultat. Després he fet de càmera per agafar unes declaracions de Pitu Abril, que avui celebra el programa número 100 de La Porteria. He tornat a l'Avid per editar-ho, i finalment he anat a l'Hotel Melià de Sarrià per assistir a una roda de premsa on Rafa Nadal ha presentat la seva nova pàgina web. Mentre tornava a la tele al volant de l'Smart, m'he sentit realitzat.

El Derbi

Era dissabte al vespre. Jo estava assegut en una cafeteria prenent un te amb llimona fred. En aquell moment els vaig veure. Eren ells. No hi havia cap mena de dubte. Estaven junts, però se'ls veia mal avinguts, com si no s'acabessin de recuperar de la crisi que patien. Se'm feia difícil de pair. Feia pocs mesos estaven als núvols. I en canvi ara semblaven ànimes en pena, incapaços de despendre alegria. Viure a la mateixa ciutat no els estava ajudant gens. Vaig demanar un llom amb formatge.

Mentre em portaven l'entrepà, intentava desviar la meva atenció cap al plat, però era impossible. Els seguia veient allà, plantats com estaquirots, sense fer res. Abans la gent que estava en els bars sempre se'ls miraven fixament, sense perdre detall de tot el que feien. Però ara ja ningú els parava atenció. Només jo, esperonat per les falses esperances d'un revifament sobtat. Van passar gairebé dues hores sense que passés res de profit.

Finalment, l'àrbitre va acabar amb el suplici. Barça i Espanyol havien empatat a zero.

D'aquells dies

Avui estava marcat al calendari. Un d'aquells dies que tot surt al revés. M'ha tocat fer l'entrenament de l'Espanyol, que era a porta tancada. Així que he fet tot el procés que ja vaig desglossar ahir. Tenia la missió de gravar els jugadors marxant amb els seus cotxes de les instal·lacions i la roda de premsa de Tamudo.

Per començar, pluja, pluja i més pluja. He hagut de portar una funda per la càmera, fet que la convertia en una màquina encara més difícil de fer servir (per no dir impossible). He esperat pacient la sortida dels jugadors. Ha sortit Moha. L'he agafat una mica d'esquenes, però m'he tranquilitzat pensant que faltaven 20 jugadors per sortir. El següent en aparèixer ha estat... Tamudo! Agh! Quasi em dóna un atac de cor. He fet els 60 metres que separen la zona mixta de la sala de premsa en 6 segons, establint un nou rècord en la modalitat de velocitat amb càmera a l'espatlla. He pogut gravar l'entrada del jugador a la sala, però m'he posat dels nervis posant la càmera al trípode amb tota aquella parafernàlia impermeable. El coi de Tamudo ha començat a parlar al cap d'uns segons, i ja m'he adonat que les passaria canutes. Connecta l'àudio, no canviis la cinta, ajusta la pantalla. El balanç de blancs me l'he passat pel forro i he posat el botó "preset", que és una mena dè balanç de blancs automàtic que mai acaba de funcionar. Em faltava fer "bola" per equilibrar la càmera. L'he provat de fer, però el trípode estava posseït i ha decidit fer vaga. Cada vegada que l'ajustava, tornava al punt d'origen. Al final he optat per gravar-ho tal com estava. Tort. He trucat a redacció i els he comentat el drama. M'han dit que no em preocupés, que miraríem d'arreglar-ho. Ha acabat la roda de premsa i he marxat pitant a gravar més sortides de jugadors. Era la una i mitja, i he hagut de tornar. Al final amb 5 minuts de rodatge, i amb una cinta amb la roda de premsa torta de Tamudo que feia pena. Al arribar a BTV la productora m'ha dit que Cuatro volia les imatges (ja és una cosa habitual), i se m'ha caigut l'ànima als peus. Finalment amb el Sant Avid hem pogut arreglar la cosa. Veurem que diu el "jefe" demà.

El contrapunt positiu: Els 5 minuts de rodatge de la sortida dels jugadors eren tan potables que he pogut fer una peça d'1 minut sense cap problema. Aquesta tarda ha sortit el sol. Demà serà un altre dia.

Relat d'un cowboi solitari

Aquesta setmana he començat a anar sol a gravar. Fins ara comptava amb la inestimable ajuda de l'altre becari de matins, en Jordi, que és tot un expert en el domini de les càmeres. Això de no tenir companyia multiplica la dosi de responsabilitat, però alhora m'agrada.

Arribo a quarts de deu a la redacció, em donen el tema (generalment Espanyol o Barça), i començo els preparatius. Agafa les cintes, rebobina-les, demana càmera, trípode, auriculars, micro de mà, cable i cinta aïllant. Demana les claus de l'Smart i el mòbil de la tele. Espero no deixar-me res. Condueix fins al lloc de torn, evitant el trànsit massiu de mig matí, i plantat per gravar. Amb la càmera sobre el trípode, "fem bola" per equilibrar-la, posem la cinta (pas obvi però que no cal oblidar), mirem que no tingui el REC inhibit i fem 30 segons de barres. Merda! ja m'he deixat alguna cosa. Primer hem de posar el Time Code o comptador de temps a zero. Fem el balanç de blancs i regulem la brillantor i el contrast del visor. Ara només cal enfocar i anar agafant els planos que ens interessaran, sense deixar de fer Iris cada vegada que variem el zoom. Alto! Sembla que hi ha merder darrere una porteria. Carrega la càmera a l'espatlla i corre per no perdre detall dels espontanis. Apunta minut a minut tot el que tens enregistrat per facilitar l'ingesta i posterior editatge. Acaba l'entreno i trasllada els estris a la roda de premsa. Repeteix l'operació de canviar la cinta, fer barres, blancs, etc. Ara és molt important comprovar el so. Que la pestanyeta de sobre el cable del so que ens entra de micròfon de sala estigui en posició Line, i ja podem gravar. Varia algun pla, i minuta les declaracions. Estrés. Acaba la roda de premsa. Recull tot l'equipament i marxa ràpid cap al cotxe. Són dos quarts de dues i l'emissió de la peça és una hora després. Condueix fins a la redacció. Torna el material i parla amb el presentador de com enfocaràs la peça i quines declas ingestarem. Dóna-li les cintes a la dona que s'encarrega d'ingestar els vídeos. Màxim 10 minuts d'ingesta de tot el que s'ha enregistrat. Ara comença la contrarrellotge. Totes les cabines d'Avid estan ocupades fins les 14:20. Perfecte. En 10 minuts s'ha de fer un P.I. d'1 minut i unes declas de 15-20 segons. Finalment, ho aconsegueixes. Tot ha sortit bé. Respir. Demà més.

Circ futbolístic

Durant els primers dies de pràctiques he tingut la sort de poder seguir l'ambient que rodeja a Barça i Espanyol. Una setmana de gravació d'entrenaments que han donat per molt. He trepitjat la gespa de l'Estadi Olímpic i la pista d'atletisme per on Linford Cristie o Fermín Cacho van aconseguir medalles d'or històriques. A la ciutat esportiva de Sant Adrià he conegut a l'agent de seguretat més peculiar de la història, i un reguitzell de personatges mítics com Tomás Guasch. També he viscut moments de tensió, quan un espontani i el cuidador de la gespa es van encarar després que el primer es despatxés a gust titllant als jugadors de l'Espanyol de ser "la vergonya d'Espanya".

El Camp Nou i la Masia són diferents. Tot molt més institucional i menys personalitzat. Pels voltants del camp d'entrenament s'apilonen desenes de seguidors i turistes que visiten el temple blaugrana. Avui hi havia una escola francesa seguint la sessió preparatòria, i a una nena se li ha acudit robar una pilota de l'entrenament del primer equip. Quan ja l'havia aconseguit amagar al seu bolso, l'han enxampat. Mala sort. També hi he trobat un altre espontani amb afany de protagonisme, que s''ha deixat les cordes vocals cridant als jugadors. "Milito te quiero", "Borja guapo (es referia a Bojan)" "Bisbal eres muy malo (El cantant no entrenava, sinó que la crítica anava dirigida a Abidal)". A Aquest personatge ningú li ha fet cas, ja que pel que es veu, va cada dia a veure l'entrenament. De personatges el món en va ple.

En blanc-i-blau

Quan vaig començar les pràctiques resava per no passar els dies en blanc, i les meves súpliques han estat escoltades. De moment, passo els matins en blanc-i-blau. En els dos primers dies he sortit a gravar amb un altre becari els entrenaments de l'Espanyol, i les posteriors rodes de premsa de torn. Ahir a Montjuïc i avui a Sant Adrià. En dos dies he après un munt sobre com fer servir la càmera. També he descobert que això de no tenir ordinadors lliures per editar vídeo no només passa a la Pompeu. La nostra secció de l'informatiu comença a les 14:30, i mai no tenim AVIDs a la nostra disposició fins deu minuts abans. L'editatge, per tant, ha de ser un vist i no vist (A un gag del magazín em remeto). És ara quan un se n'adona que no en sap res de tele. Queda un llarg camí per recórrer.

Retorn al món real

Abans de començar les pràctiques era necessari recarregar piles. El viatge a Granada ens ho ha permès. Malgrat el desgast, els tres dies de "Testimonios" i combos xistosos han ajudat per poder afrontar els propers mesos amb l'energia a tope. Hem rigut, hem tapejat, hem discutit, hem begut, i en definitiva, hem gaudit de la vida.

Avui he tornat al món real. Visita a Lavínia amb la Laia i la Sònia, on en Toni Esteve ens ha rebut en el seu imperi mediàtic digne de la Roma de Juli Cèsar. Atlas-Telecinco, Cuatro, la CNN... i la cuina de l'Isma! Després hem visitat BTV per conèixer les instal·lacions i el seu funcionament. Gent molt jove i molt maca. Això pinta bé. Després he conegut els meus companys de la secció d'esports. Petita xerrada amb en Carles Molet, que m'ha explicat quina serà la meva feina. M'agrada. No crec que em costi agafar el rodatge.

Demà comença l'aventura. Sortirem a grabar l'entrenament de l'Espanyol. Més mític no pot ser. Esto es pa' mear y no echar gota!

Resurrecció!

Com el pràcticum el faré a BTV, he optat per desenterrar el bloc i allargar-li tres mesos la vida. Serà la segona part del taller de tele, així que continua la funció. S'obre el teló.

Youtube:

C'est fini

En aquesta vida tot s'acaba, i aquest bloc no n'és l'excepció. Així que amb una imatge del cementiri de Père Lachaise de París el deixem perquè descansi en pau, al costat de Chopin i Proust. Durant els tres mesos de vida del bloc, heu pogut seguir les meves vivències en la millor assignatura de tota la carrera: el taller de televisió. En 29 posts (aquest és el que fa 30), he intentat explicar anècdotes, problemes, èxits i fracassos concentrats en una vintena de sessions que ens han permès tenir un primer contacte amb la que anomenàvem caixa tonta, i que ara ens mirem amb apreci.

És l'hora de volar sols.