Down & Up

Els dilluns sempre són durs. A més, no ha començat massa bé la setmana, ja que semblava que no hi havia cap tema per fer durant aquest matí (El Godó acapara l'atenció informativa, i jo no hi tinc acreditació). Ja em veia jo fent d'autèntic becari, rascant-me literalment els pebrots i repassant els diaris del dia. Però en aquest desert informatiu hi he acabat trobant un oasi. Les primeres hores les he dedicat a fer una petita peça de resums dels partits que han jugat aquest cap de setmana els filials de Barça i Espanyol, i he pogut posar veu a la peça. La veritat és que ja ho tenia ben rovellat això de locutar, i no n'estic 100% convençut del resultat. Després he fet de càmera per agafar unes declaracions de Pitu Abril, que avui celebra el programa número 100 de La Porteria. He tornat a l'Avid per editar-ho, i finalment he anat a l'Hotel Melià de Sarrià per assistir a una roda de premsa on Rafa Nadal ha presentat la seva nova pàgina web. Mentre tornava a la tele al volant de l'Smart, m'he sentit realitzat.

El Derbi

Era dissabte al vespre. Jo estava assegut en una cafeteria prenent un te amb llimona fred. En aquell moment els vaig veure. Eren ells. No hi havia cap mena de dubte. Estaven junts, però se'ls veia mal avinguts, com si no s'acabessin de recuperar de la crisi que patien. Se'm feia difícil de pair. Feia pocs mesos estaven als núvols. I en canvi ara semblaven ànimes en pena, incapaços de despendre alegria. Viure a la mateixa ciutat no els estava ajudant gens. Vaig demanar un llom amb formatge.

Mentre em portaven l'entrepà, intentava desviar la meva atenció cap al plat, però era impossible. Els seguia veient allà, plantats com estaquirots, sense fer res. Abans la gent que estava en els bars sempre se'ls miraven fixament, sense perdre detall de tot el que feien. Però ara ja ningú els parava atenció. Només jo, esperonat per les falses esperances d'un revifament sobtat. Van passar gairebé dues hores sense que passés res de profit.

Finalment, l'àrbitre va acabar amb el suplici. Barça i Espanyol havien empatat a zero.

D'aquells dies

Avui estava marcat al calendari. Un d'aquells dies que tot surt al revés. M'ha tocat fer l'entrenament de l'Espanyol, que era a porta tancada. Així que he fet tot el procés que ja vaig desglossar ahir. Tenia la missió de gravar els jugadors marxant amb els seus cotxes de les instal·lacions i la roda de premsa de Tamudo.

Per començar, pluja, pluja i més pluja. He hagut de portar una funda per la càmera, fet que la convertia en una màquina encara més difícil de fer servir (per no dir impossible). He esperat pacient la sortida dels jugadors. Ha sortit Moha. L'he agafat una mica d'esquenes, però m'he tranquilitzat pensant que faltaven 20 jugadors per sortir. El següent en aparèixer ha estat... Tamudo! Agh! Quasi em dóna un atac de cor. He fet els 60 metres que separen la zona mixta de la sala de premsa en 6 segons, establint un nou rècord en la modalitat de velocitat amb càmera a l'espatlla. He pogut gravar l'entrada del jugador a la sala, però m'he posat dels nervis posant la càmera al trípode amb tota aquella parafernàlia impermeable. El coi de Tamudo ha començat a parlar al cap d'uns segons, i ja m'he adonat que les passaria canutes. Connecta l'àudio, no canviis la cinta, ajusta la pantalla. El balanç de blancs me l'he passat pel forro i he posat el botó "preset", que és una mena dè balanç de blancs automàtic que mai acaba de funcionar. Em faltava fer "bola" per equilibrar la càmera. L'he provat de fer, però el trípode estava posseït i ha decidit fer vaga. Cada vegada que l'ajustava, tornava al punt d'origen. Al final he optat per gravar-ho tal com estava. Tort. He trucat a redacció i els he comentat el drama. M'han dit que no em preocupés, que miraríem d'arreglar-ho. Ha acabat la roda de premsa i he marxat pitant a gravar més sortides de jugadors. Era la una i mitja, i he hagut de tornar. Al final amb 5 minuts de rodatge, i amb una cinta amb la roda de premsa torta de Tamudo que feia pena. Al arribar a BTV la productora m'ha dit que Cuatro volia les imatges (ja és una cosa habitual), i se m'ha caigut l'ànima als peus. Finalment amb el Sant Avid hem pogut arreglar la cosa. Veurem que diu el "jefe" demà.

El contrapunt positiu: Els 5 minuts de rodatge de la sortida dels jugadors eren tan potables que he pogut fer una peça d'1 minut sense cap problema. Aquesta tarda ha sortit el sol. Demà serà un altre dia.

Relat d'un cowboi solitari

Aquesta setmana he començat a anar sol a gravar. Fins ara comptava amb la inestimable ajuda de l'altre becari de matins, en Jordi, que és tot un expert en el domini de les càmeres. Això de no tenir companyia multiplica la dosi de responsabilitat, però alhora m'agrada.

Arribo a quarts de deu a la redacció, em donen el tema (generalment Espanyol o Barça), i començo els preparatius. Agafa les cintes, rebobina-les, demana càmera, trípode, auriculars, micro de mà, cable i cinta aïllant. Demana les claus de l'Smart i el mòbil de la tele. Espero no deixar-me res. Condueix fins al lloc de torn, evitant el trànsit massiu de mig matí, i plantat per gravar. Amb la càmera sobre el trípode, "fem bola" per equilibrar-la, posem la cinta (pas obvi però que no cal oblidar), mirem que no tingui el REC inhibit i fem 30 segons de barres. Merda! ja m'he deixat alguna cosa. Primer hem de posar el Time Code o comptador de temps a zero. Fem el balanç de blancs i regulem la brillantor i el contrast del visor. Ara només cal enfocar i anar agafant els planos que ens interessaran, sense deixar de fer Iris cada vegada que variem el zoom. Alto! Sembla que hi ha merder darrere una porteria. Carrega la càmera a l'espatlla i corre per no perdre detall dels espontanis. Apunta minut a minut tot el que tens enregistrat per facilitar l'ingesta i posterior editatge. Acaba l'entreno i trasllada els estris a la roda de premsa. Repeteix l'operació de canviar la cinta, fer barres, blancs, etc. Ara és molt important comprovar el so. Que la pestanyeta de sobre el cable del so que ens entra de micròfon de sala estigui en posició Line, i ja podem gravar. Varia algun pla, i minuta les declaracions. Estrés. Acaba la roda de premsa. Recull tot l'equipament i marxa ràpid cap al cotxe. Són dos quarts de dues i l'emissió de la peça és una hora després. Condueix fins a la redacció. Torna el material i parla amb el presentador de com enfocaràs la peça i quines declas ingestarem. Dóna-li les cintes a la dona que s'encarrega d'ingestar els vídeos. Màxim 10 minuts d'ingesta de tot el que s'ha enregistrat. Ara comença la contrarrellotge. Totes les cabines d'Avid estan ocupades fins les 14:20. Perfecte. En 10 minuts s'ha de fer un P.I. d'1 minut i unes declas de 15-20 segons. Finalment, ho aconsegueixes. Tot ha sortit bé. Respir. Demà més.

Circ futbolístic

Durant els primers dies de pràctiques he tingut la sort de poder seguir l'ambient que rodeja a Barça i Espanyol. Una setmana de gravació d'entrenaments que han donat per molt. He trepitjat la gespa de l'Estadi Olímpic i la pista d'atletisme per on Linford Cristie o Fermín Cacho van aconseguir medalles d'or històriques. A la ciutat esportiva de Sant Adrià he conegut a l'agent de seguretat més peculiar de la història, i un reguitzell de personatges mítics com Tomás Guasch. També he viscut moments de tensió, quan un espontani i el cuidador de la gespa es van encarar després que el primer es despatxés a gust titllant als jugadors de l'Espanyol de ser "la vergonya d'Espanya".

El Camp Nou i la Masia són diferents. Tot molt més institucional i menys personalitzat. Pels voltants del camp d'entrenament s'apilonen desenes de seguidors i turistes que visiten el temple blaugrana. Avui hi havia una escola francesa seguint la sessió preparatòria, i a una nena se li ha acudit robar una pilota de l'entrenament del primer equip. Quan ja l'havia aconseguit amagar al seu bolso, l'han enxampat. Mala sort. També hi he trobat un altre espontani amb afany de protagonisme, que s''ha deixat les cordes vocals cridant als jugadors. "Milito te quiero", "Borja guapo (es referia a Bojan)" "Bisbal eres muy malo (El cantant no entrenava, sinó que la crítica anava dirigida a Abidal)". A Aquest personatge ningú li ha fet cas, ja que pel que es veu, va cada dia a veure l'entrenament. De personatges el món en va ple.

En blanc-i-blau

Quan vaig començar les pràctiques resava per no passar els dies en blanc, i les meves súpliques han estat escoltades. De moment, passo els matins en blanc-i-blau. En els dos primers dies he sortit a gravar amb un altre becari els entrenaments de l'Espanyol, i les posteriors rodes de premsa de torn. Ahir a Montjuïc i avui a Sant Adrià. En dos dies he après un munt sobre com fer servir la càmera. També he descobert que això de no tenir ordinadors lliures per editar vídeo no només passa a la Pompeu. La nostra secció de l'informatiu comença a les 14:30, i mai no tenim AVIDs a la nostra disposició fins deu minuts abans. L'editatge, per tant, ha de ser un vist i no vist (A un gag del magazín em remeto). És ara quan un se n'adona que no en sap res de tele. Queda un llarg camí per recórrer.

Retorn al món real

Abans de començar les pràctiques era necessari recarregar piles. El viatge a Granada ens ho ha permès. Malgrat el desgast, els tres dies de "Testimonios" i combos xistosos han ajudat per poder afrontar els propers mesos amb l'energia a tope. Hem rigut, hem tapejat, hem discutit, hem begut, i en definitiva, hem gaudit de la vida.

Avui he tornat al món real. Visita a Lavínia amb la Laia i la Sònia, on en Toni Esteve ens ha rebut en el seu imperi mediàtic digne de la Roma de Juli Cèsar. Atlas-Telecinco, Cuatro, la CNN... i la cuina de l'Isma! Després hem visitat BTV per conèixer les instal·lacions i el seu funcionament. Gent molt jove i molt maca. Això pinta bé. Després he conegut els meus companys de la secció d'esports. Petita xerrada amb en Carles Molet, que m'ha explicat quina serà la meva feina. M'agrada. No crec que em costi agafar el rodatge.

Demà comença l'aventura. Sortirem a grabar l'entrenament de l'Espanyol. Més mític no pot ser. Esto es pa' mear y no echar gota!